Sènior Femení B.Vilafant 78 – CB Sant Gregori 56

B.Vilafant: Paula, Laura (4), Elena (16), Ruth (8), Mireia (1), Marta (12), Gio (25), Ari (12) i Maria.
T.Ll: 21/30 5 triples (Ari, 3 Gio, Marta). 20 Faltes. Eliminada Ari.

CB Sant Gregori: Busquets, Cubarsi (1), Eusebio (5), Vidal (13), Camarasa (2), Garcia (2), Torrenta, Molero (5), Comas (4), Domínguez (4), Buixeda (2) i Castelló (18).
T.Ll: 11/21 5 triples (Eusebio, Castelló 2, Vidal 2). 25 Faltes.

Parcials: 16-10, 22-15, 16-15, 24-16

Quan els somnis es fan realitat.

Vet aquí una vegada unes noies que tenien un somni: “Volem que el taronja sigui el color de moda en el bàsquet femení”. Però tots sabem que els somnis són molt difícils assolir. Primer de tot havien de buscar més companyes amb les que compartir-ho. Poc a poc anaven enredant unes quantes fins que un dia van dir “ja som aquí”.

El següent pas va ser trobar uns entrenadors que les ajudessin a assolir el somni. I aquí van trobar un que no creia que els somnis es poguessin realitzar i un altre que es va deixar enredar tot sol.

I el darrer pas va ser convèncer al líder dels taronges. Però això va ser fàcil perquè els ulls il·lusionats d’aquestes valentes i el somriure de les seves cares van obrir totes les portes.

I així va ser com el somni es començava a convertir en realitat.

Però els somnis de petits, quan ens fem grans, es converteixen en una dura realitat. I el 19 agost van començar a tastar-la. Tots teníem moltes incògnites, dubtes de les nostres capacitats i saber si pel camí ens trobaríem molts monstres que ens fessin trencar en mil bocins les nostres il·lusions.

Hem perdut alguna component pel camí, però això ens ha fet mes fortes. La feina d’en Marçal fent “concentracions” en les dures nits d’hivern ha fet possible la unió del grup.

El camí era llarg i costerut, durava 9 mesos i tenia 28 ports de muntanya per superar. Alguns ens van costar molt de pujar, com el port de l’anxova, però quan els contes es viuen amb il·lusió, els ports se superen millor, el temps passa més ràpid, i el gran final es veu més proper.

El darrer port, amb la meta dalt de tot ja l’havíem pujat 3 cops abans, però aquest cop la pujada era encara més difícil que les altres vegades, perquè un parell d’espectadors havien tirat pedres molt grans i punxerudes pel camí que feien que el port de primera categoria es convertís en un “fora de categoria”. Però l’entrenament previ físic i mental i el gran esforç durant la pujada ha possibilitat convertir l’arribada en un èxtasis alegria immens.

I el somni iniciat fa 1 any s’ha fet realitat gràcies a l’esforç de totes les components; dels pares i mares, àvies i avis, xicots, germans... acompanyant-nos a pujar les muntanyes cada cap de setmana, de les noies i entrenadors del nostre cadet que sense elles no haguéssim pogut arribar al final, dels entrenadors del club que ens han ajudat quan teníem dubtes o a perfeccionar la tècnica, de la junta del club per donar suport incondicional, d’aquells que ens heu vingut a veure, de la Pilar, la Maria i la Núria per donar-me suport i com no d’en Mario per aguantar-nos a altes hores els divendres.

SOU MOLT GRANS !!!!!! ÉS UN PLAER FORMAR PART D’AQUESTA REALITAT QUE ÉS EL SÈNIOR FEMENÍ DEL VILAFANT.

Perquè com diem en aquesta terra “Viu el bàsquet ....a Vilafant”.

Ah, i com no pot ser una altra forma, aquest conte té una cançó que ens ha acompanyat tota la temporada: INVENCIBLES  







Fotos: Ari, Pilar Sala.

Comentaris

Pep i Xènia ha dit…
De les millors cròniques! Tinc els ulls plorosos!