Crònica del Sènior femení: CB Joventut Celrà 53 – B.Vilafant 50

Darrer partit de la temporada marcada pel número 3


Diria que és una cançó de promoció de la tele que deia que el 3 és un número màgic.

Però aquesta temporada, per nosaltres no ho ha estat. Vam començar amb 3 jugadores que havien de jugar i que no van fer-ho, és cert que vam guanyar dos partits per 3 punts als dos rivals més forts de la primera fase, però també n’hem perdut 3 partits de 3 punts (aquest dissabte va ser l’últim), vam tenir un triple empat a la primera fase on per 3 punts ens vam quedar fora de la fase ascens, i per rematar-ho hem quedat terceres del grup de la segona fase.

Quan no s’aconsegueix l’objectiu que ens havíem posat al juny, encara que haguem fet una primera fase magnífica on millorem el balanç victòries/derrotes de la temporada anterior, aprenent a jugar amb pressió els 20 partits, millorant tant en atac com en defensa, fent partits increïbles sobretot fora de casa, a mi em queda una sensació agredolça.

I la segona fase, excepte un partit que no hem estat competitives (l’únic de tot l’any), ha estat molt bona, tornant a jugar bé i posant una implicació increïble quan ja no ens anava res.

Al final, el balanç de 20-6 l’haguéssim signat a principi de temporada, però la realitat de l’esport és la que és, i ens deixa en 7a posició.

De totes les jugadores només puc dir que els teniu molt ben posats (tant positiva com negativament), que quan us poseu a jugar sou híper competitives, que teniu molta qualitat per continuar jugant molt de temps si així ho voleu (quin exemple el Sarrià) i que no us arronseu davant de ningú encara que l’agressivitat física de l’altre equip passi les línies permeses.

Algunes heu tingut una progressió molt gran, guanyant-vos el rol dintre de l’equip i altres heu patit el fet de no entrenar tant o simplement no fer-ho (per motius estudis) i la vostra progressió no ha estat tant gran.

Sé que no seré just amb la resta, perquè totes heu fet esforços per venir a entrenar i jugar, perdoneu-me, però en aquest moment vull destacar l’esforç i implicació de la Maria (i de la seva mare, és clar), sent la jugadora que venint de més lluny, la que ha vingut més. La que ha patit que l’hagi canviat de posició al camp més vegades i la que, amb tot això, bona part de la temporada l’he fet jugar menys. Gràcies Maria.

Espero i desitjo que continueu millorant tant a la pista com a l’actitud amb les companyes, i la propera temporada pugueu assolir els objectius que els nous entrenadors us marquin.

No em vull ni em puc oblidar del guru de l’equip, en Pepe. Sense ell no haguéssim atacat ni defensat com ho hem fet. I sobretot, el que ha aguantat les meves neures. Gràcies.

Gràcies per aquests dos anys, ho heu donat tot per l’equip. Un petó INVENCIBLES !!!


Comentaris