Fa uns dos anys vam començar una història, que faria més o menys així:
"Hi havia una vegada, en un poble molt petit, bé o força petit, de l'Empordà, un grup de nois, que jugaven a bàsquet.
No eren els més alts de tots però es divertien.
No eren els més ràpids però ho intentaven.
No eren els més talentosos però s'hi esforçaven.
Aquell mateix any dos, no tant joves, nois, un vingut de terres barcelonines (tot i no ser Xava, que quedi clar) i l'altre també empordanès, es van reunir per començar a preparar una nova temporada.
Per ells el club era nou, si més no per entrenar-hi i els nois també eren nous per a ells..."
El primer dia, el recordem com si fos ahir, club nou, per en Bru casa nova, amics nous, tot nou, per en David tornada a Vilafant però per entrenar, ens plantem davant del grup i la primera sensació més totes les coses que ens havien dit de l'equip no poden fer una altra cosa que espantar-nos.
"... El primer any, l'equip s'hi esforçava i esforçava però no arribava la recompensa, sempre perdien, els pares i els nois però no perdien el somriure, ni en els ja èpics esmorzars, ni en els partits fos quin fos el resultat..."
Tot i les dificultats el primer any, les "bronques", les discussions, la marxa den Joel, sempre veníeu a entrenar amb un somriure a la cara i els pares ens dèieu: "avui no ens han tancat el marcador", o "ànims que els nois progressen molt".
Des del Club, tres quarts del mateix "quin canvi"! i "ànims" eren les paraules que més escoltàvem, però us hem de dir un secret; no eren aquestes paraules les que ens feien insistir i seguir treballant, era una espurna molt viva en els ulls dels nois, el que no ens deixava llençar la tovallola.
"... El primer any, doncs, es va acabar amb un balanç de 0-38, no varen aconseguir guanyar ni un sol partit, tot i això, l'any següent, en comptes de rendir-se, el grup de nois va créixer i va persistir en l'esforç.
I com tot a la vida l'esforç dóna fruits, i durant el segon any va arribar la primera victòria, i amb ella una celebració èpica amb pares, mares i entrenadors..."
Ho vau aconseguir, us vau demostrar que era possible, i aquesta és la lliçó més gran que ens heu donat.
No sabem si mai sereu grans jugadors de bàsquet, però sabem que el que us proposeu ho aconseguireu.
Els vostres pares han d'estar i segur que estan molt orgullosos de vosaltres, sens dubte nosaltres, en David i en Bru ho estem, ja que teniu tots els ingredients necessaris per menjar-vos el món, tenacitat i esforç.
Us trobarem molt a faltar l'any que ve.
Que no se us apagui mai aquesta brillantor als ulls i moltes, moltes gràcies per aquest dos anys de treball treball i treball.
David i Bru.
Comentaris