EL PETIT LLIBRE D’ANDORRA
Capítol 1: El despertar
Capítol 1: El despertar
No havia escalfat prou la terra el sol quan algun badall adornava la roda d’entrades al pavelló del Lycée francès. El partit era a les 9 del matí i ens va costar treure’ns la son de les orelles. De fet, vam perdre els tres primers quarts de partit arribant als últims deu minuts amb el resultat de 26 a 19. No estàvem fent un mal partit però a la pilota li costava entrar. Abans de començar el quart una jugadora comentava “ho estem fent bé”. Bé, vaig pensar que devia tenir raó tot i el que indicava aquell maleït mentider compulsiu anomenat marcador.
Aleshores vam despertar i vam veure tota la llum que no havíem vist abans. De fet vam anotar els mateixos punts (19) en l’últim quart que en els tres primers. Això i la bona defensa que va deixar en 4 punts al C.B. Cervera (líder invicte de la seva categoria) ens va permetre guanyar el partit amb el resultat de 30 a 38.
Capítol 2: La migdiada
Després d’anar de compres per Andorra i gaudir d’un bon ambient tot i les quatre gotes que van caure, ens tocava, havent dinat, jugar davant el Regina Carmelí. Un equip que es va presentar al torneig amb només cinc jugadores. Conscients de les circumstàncies vam decidir, a banda de no pressionar-les, aprofitar aquell partit per treballar conceptes com la inversió de pilota, opcions després de posar pilotes al poste alt i/o baix, treballar diferents canvis de mà, etc. El partit, en línies generals, va ser avorrit per tots i totes i el més interessant de la tarda va ser el dibuix que l’Aina va fer a la pissarra que teníem darrera la banqueta.
Capítol 3: La dolça derrota
Classificades per jugar-nos la possibilitat de quedar entre les 4 primeres i amb unes sensacions molt diferents a les de l’any passat, el rival que ens esperava era La Salle Bonanova de nivell B-2 de Barcelona.
Aquest partit va ser el nostre millor partit del Torneig sense cap mena de dubte. Tot i començar per darrera al marcador (16 a 8) no ens vam arronsar i vam aconseguir arribar a la mitja part pràcticament igualades (20 a 18).
Quan al minut 3 del 3er quart ens posàvem a un punt de diferència (22 a 21) es va produir “La Pàjara” (subcapítol dins el capítol). La Pàjara va suposar encaixar 12 punts i fer-ne un en el que quedava de quart. Allà es van començar a esvair les opcions de disputar la final del Torneig Tim d’Andorra. Als darrers deu minuts un intercanvi de cistelles va permetre a La Salle acabar el partit tranquil·les tot i perdre el quart. Finalment el resultat va ser de 43 a 33.
Tot i i això vaig gaudir molt veient les noies jugar. Ara un mà a mà, ara una pilota a dins, ara un 1x1, ara un contraatac i ara li guanyo l’esquena a la defensa. M’agrada veure com s’espavilen per fer cistella. Va fallar el balanç defensiu, que hem introduït aquest any però que cal interioritzar.
4: El clatellot final
Després de quedar-nos amb la mel als llavis, l’Infantil A del C.B. El Prat (nivell B-1 de Barcelona) va encarregar-se de trencar-nos el pot de la mel al cap. Totes teníem l’excusa d’estar cansades, de la calor que feia al pavelló i de que encara teníem el menjar al coll.
Jo crec que vam perdre el partit a la roda d’entrades quan, acollonides per la planta d’algunes de les seves jugadores, vam resar a Déu alguna oració que no va entendre.
Costava molt trobar bones opcions de tir, i més en una pista petita i davant uns braços tant llargs. Costava molt defensar aquelles jugadores que jugaven amb una duresa per nosaltres desconeguda. Elles eren molt més agressives. De fet, nosaltres dúiem 7 faltes quan van expulsar una jugadora de l’equip rival, que ella soleta n’havia fet 5 (òbviament). En aquest partit no vam tenir opcions en cap moment. Vam saber què es cou a Barcelona. Perdre 45 a 18 contra un rival que a la seva lliga competeix contra el Barça-CBS Grana, tampoc fa tant mal. I més si tenim en compte que el partit que vam jugar va ser molt fluixet, sense idees i amb un punt de por que ens col·lapsava per moments.
Aquí teniu el C.B. El Prat:
Últim Capítol: L’adéu
Cal donar-vos l’enhorabona. L’any passat acabàvem el Torneig guanyant a un equip que amb prou feines passava de mig camp perquè a la lligueta no havíem sigut capaces de guanyar cap partit. Aquest any hem jugat contra les millors i segur que ens servirà per créixer com equip.
Haig de confessar que per mi no és fàcil aquest final de temporada. Saber que són els últims partits i entrenaments que fem plegats em costa de digerir. Després de dos anys plegats i viure les experiències que hem viscut puc dir que estic molt orgullós de vosaltres. Tot i que encara ens fixem massa en el resultat crec que hem entès el missatge principal: guanyar és donar-ho tot.
Cal preparar-se bé de cara l’últim partit de lliga.Ànims i endavant!
Comentaris