Dir adéu no és mai fàcil, encara que aquest adéu sigui un fins aviat.
És tant difícil que porto quasi tres setmanes amb aquest arxiu obert i sense ben bé saber que posar, que no ni com posar-m'hi.
Aquest any és l'any de les etapes tancades, acabar la universitat, canvi de casa, tornada de la mare a Ullastrell i posar punt, i espero que seguit, a la meva estada al C.E, Vilafant. Encara recordo aquella primera reunió amb en Miquel, llavors per a mi en Miquel, al Mc Donalds de Figueres i pensar «Vols dir que és el millor lloc per fer una reunió de bàsquet?» però aquelles begudes a 1€ i l'aire condicionat eren sens dubte uns molt bons arguments.
En aquell moment, i el que diré ara ho sap ben poca gent, sortia d'una situació ben complicada, desemancipar-me per anar a viure amb el pare, deixar la feina, deixar els amics i deixar el que per llavors havia sigut el meu club per més de 10 anys.
Mai agrairé prou al Pare i a tota la família el suport que em van donar en aquell moment, però seria injust si no afegís al Vilafant, i tota la seva bona gent, en aquest «família».
Evidentment com tots els clubs el Vilafant té defectes i coses a millorar, espero haver contribuït en algunes d'elles, però el seu més gran valor és sens dubte aquest, ser i fer sentir a tothom part de la família.
Aquell primer any vaig tenir l'oportunitat d'entrenar un grup de nois que tot i no ser les estrelles del demà suplien amb esforç i il·lusió tot allò que feien. Ja els vaig dir una vegada que segurament no es podran dedicar mai al bàsquet, ei si més no com a jugadors, però que aquells valors que tenien els permetrien arribar allà on es proposessin.
Aquest impuls necessari em va donar molta confiança i és que si alguna cosa bona té tocar fons és que des de baix ja només pots pujar.
Vaig poder anar traient-me els cursos d'entrenador poc a poc fins a assolir el nivell «ACB» com diuen aquí. En aquest procés, passant per Esplugues i per Saragossa a més vaig anar coneixent més aquesta família. En Pepe i les seves magnífiques fricades, en Miki, ara sí Miki que em va donar l'oportunitat de treballar a l'estiu al Campus, que ara codirigeixo, i d'on va sorgir aquesta foto que em va donar ànims i força.
I mica en mica vaig anar tenint i acceptant més responsabilitat fins que va sorgir la possibilitat de fer tàndem amb en Ful.
Aquell any vam agafar la direcció del sènior, equip que he portat fins a mitjans d'aquesta temporada, i amb qui vam aconseguir el desitjat ascens a segona, un meravellós any de permanència i un tercer en el que no hem pogut mantenir la categoria.
D’ells, dels sèniors, me’n emporto un molt gran record, tant dels anys que hem jugat a bàsquet, com de les persones que, ara ja sí, puc dir-ne amics.
Aquesta última temporada a part del sènior he tingut l'oportunitat d'estar amb els sots 21, un grup magnífic a qui la sort no ha volgut donar una oportunitat de fer coses més grans i «les meves nenes» a qui dec una crònica i espero que no s'enfadin si a l'incloure-les en aquestes paraules doni el deute per saldat. Són un equip similar al que vaig agafar quan vaig començar i amb molt de potencial de bàsquet, si elles volen. Però sobretot són tot allò que el Vilafant ha de representar. Gràcies per aquesta temporada tant fantàstica.
Ara marxo per buscar nous reptes, noves il·lusions i, d'alguna manera, em torno a desemancipar.
Per acabar agrair a la junta i a la junta a l'ombra tot allò que feu perquè aquest club funcioni, sense vosaltres el club directament no existiria.
A en Jordi Mallorquí per la paciència, les estirades d'orelles i sobretot per la confiança.
No seria just acabar sense donar les gràcies a en Jordi Burgas ets més bon coordinador del que et penses i segur que la bona feina que fas tindrà recompensa tard o d’hora. Gràcies per ser-hi i recolzar-me; I a l’Àfrica, referent i consellera, gràcies per aguantar-me les neures i sempre tenir bones paraules, animar-me quan ho necessitava i ser-hi sempre.
Segur que em deixo gent i serà injust, en Francis un descobriment, en David Brun i la seva pissarra màgica, encara la tinc, a en Sajet i les seves aportacions a les mitges parts, en Pere i en David capitans, a l'Adrià amb el campus, a en Pepe per Marina d'Or i per tant, a la Gio amb les xarxes, a les sèniors per fer-me sentir una més, i a tots els que m'heu ajudat, escoltat i recolzat.
Per tot això i més
Gràcies i fins aviat.
Bru Rovira Burgués
Comentaris